Quan el vent de nord toca el violí

El Zohar, capítol BeHar, punt 3: A la mitjanit, un vent del nord s’hi desperta, i una flama de foc emergeix de l’altar inferior, Maljut.

Llavors les portes s'obren i els Dinim de baix, Dinim de Nukva es reuneixen en els seus forats i aquesta flama marxa i passeja, i les contraportes del Jardí de l’Edèn s'obren.

Finalment, la flama s'estén i en el seu passatge es divideix en diverses direccions del món i entra sota les ales d'aquell gall que canta.

Les correccions més especials es compleixen en l'estat que es denomina “la nit”, quan l'home sent la foscor, la incapacitat, l'absència d'interès cap a tot l'espiritual. Se sent cansat i vol dormir i oblidar, perquè està fart de tot. No sent la importància de la meta espiritual.

Aquest treball en “la nit” és el més important. Està escrit que el rei David “es despertava” a “mitjanit” i rebia sobre si (sobre ell) “el vent de nit”, és a dir, unes forces de redempció concretes de correcció de l'egoisme (“Gvurot” i “Dinim”). Precisament amb ajuda d'aquestes desagradables forces “del nord” “tocava el violí”, i d'aquesta manera “matinava”. És la manifestació de la Llum en l'ànima.

Durant tot aquest treball “a la nit”, ell atreia cap a si —dintre dels seus desitjos (Kelim)— aquells estats en els quals sentia la foscor, incapacitat, separació del Creador i en els quals “plorava i cridava”. Així convertia aquestos desitjos en “vasos” per a la Llum i, llavors, “el dia apuntava”.

Perquè en l'espiritual no existeix un matí, una nit o un dia. Percebem tota la realitat dintre del nostre desig.

Per això, en el nostre desig anterior fosc i buit —i ara corregit—, revelem “la Llum”.
Quan la Llum de Jassadim brilla en ell, a això es denomina “el dia” . I quan la Llum de Jassadim no pot brillar, és a dir, quan no tenim la intenció de l'atorgament, llavors a això se li denomina “la nit”.

(Extracte de la lliçó nocturna sobre “El llibre del Zohar”, corresponent al 22 d’abril de 2010.)