Submergits en el temps (o com la bellesa ens passa desapercebuda)

Un home es va asseure en una estació del metro a Washington i va començar a tocar el violí en un fred matí de gener. Durant els 45 minuts següents, va interpretar sis obres de Bach. Durant aquest temps, es calcula que van passar per l’estació més de mil persones, gairebé totes de camí als seus treballs.

Van transcórrer tres minuts fins que algú es va detenir davant el músic. Un home de mitjana edat va alterar per un segon el seu pas i va advertir que hi havia una persona tocant música. Un minut més tard, el violinista va rebre la seva primera donació: una dona va llançar un dòlar en la llanda i va continuar la seva marxa.

Alguns minuts més tard, algú es va recolzar en una paret per a escoltar, però de seguida va mirar el seu rellotge i va reprendre el seu camí.

Qui més atenció va prestar va ser un nen de 3 anys. La seva mare li estirava del braç, apurada, però el nen es va plantar davant el músic. Quan la mare va aconseguir arrencar-lo del lloc, el nen va continuar voltejant el seu cap per a mirar a l'artista. Això es va repetir amb altres nens. Tots els pares, sense excepció, els van forçar a seguir la marxa. En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van detenir i altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí. El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú va semblar advertir-lo. No va haver aplaudiments, ni reconeixements.

Ningú ho sabia, però aquest violinista era Joshua Bell, un dels millors músics del món, tocant les obres més complexes que s’han escrit mai, en un violí taxat en 3,5 milions de dòlars. Dos dies abans de la seva actuació en el metre, Bell va omplir un teatre en Boston, amb localitats que costaven uns 100 dòlars de mitjana.

Aquesta és una història real. L'actuació de Joshua Bell (el dia 12 de gener de 2007) d'incògnit en el metre va ser organitzada pel diari "The Washington Post" com a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones. La consigna era: en un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat?
Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent: Si no tenim un instant per a detenir-nos a escoltar a un dels millors músics interpretar la millor música escrita, quines altres coses ens estarem perdent?